Relat d'una mare adolescent: 'L'etapa més feliç de la meva vida’

Relat d'una mare adolescent: 'L'etapa més feliç de la meva vida’ 2015.10.05
Publicat el 05/10/2015 a General, Relats

mare adolescentFa un any vaig saber que estava embarassada. Ho vaig saber per uns nachos amb formatge!, sí, sí. Els nachos em tornen boja, però quan anava a menjar-los m' entraven marejos i nàusees. Vaig pensar que potser era perquè m'havia de venir la regla, però no, així que em vaig decidir a fer-me una prova d'embaràs, i ¡va sortir positiva!

No sabia què fer, si riure o plorar. Havia d' explicar-ho als meus pares, però..., com? Estava molt nerviosa i vaig decidir parlar primer amb la mare. En realitat, no vaig poder parlar, no em sortien les paraules, així que li vaig donar el test i em vaig quedar callada. Ella tampoc va saber com reaccionar, si riure o plorar, i em va dir: "li hem de dir al teu pare".

Estava espantada, no sabia com reaccionaria el meu pare, què em diria, però li vam dir juntes, i també li vaig dir que volia tirar endavant amb l'embaràs. Al principi es va enfadar, però poc a poc ho va anar acceptant i vaig passar tot el meu embaràs amb ells. El pare de la meva filla no se'n va fer càrrec, però això no em va importar molt perquè no estava sola.

Van anar passant els mesos i aquella personeta que tenia dins meu, anava creixent i jo cada vegada l'estimava més. Laprimera vegada que vaig sentir el seu cor no podia creure-m'ho, em vaig posar a plorar de l'emoció. El cor de la meva nena bategant dins meu era el més bonic que havia sentit a la meva vida. Uns mesos més tard em van fer una altra ecografia i la vaig poder veure, era tan petita… Llavors vaig saber que era una nena i em vaig sentir molt feliç. Dels nervis li vaig dir a la infermera: "Sembla un mini Alien", jajajaa.

Van anar passant els mesos i la meva panxa anava creixent, cada vegada em sentia més pesada, semblava un pingüí en caminar, però em sentia molt feliç. Als vuit mesos vaig preparar les bosses per a l'hospital i poc després, quan faltava un mes perquè la meva petita estigués en els meus braços, vaig anar al doctor i va passar una cosa inesperada. Em va programar una cesària i una setmana més tard, el 23 de juny de 2014, naixia Bianca. Un dia que mai oblidaré, el dia en què va néixer la meva raó de viure, el meu petit angelet.

La cesària va anar molt bé, va durar una hora, i el meu petit bichillo va néixer a les 11:52 del matí. Ella plorava i jo també, de l'emoció. A la sala d'observació la pot agafar, tocar, besar,… No podia creure-m'ho, ja era aquí, ja la tenia, era tan bonica i petita ... Allà va començar la meva maternitat, l'etapa més feliç de la meva vida.

I ara estic aquí amb la meva noia d'un any, per afrontar el que ens arriba. Quedar-se que m ha fet molt feliç i crec que un nen és la cosa més bonica que una dona pot tenir. T' alegra els dies amb els seus somriures, les seves petites bogeries, i fa que encara que estiguis malament et surti un somriure. És mirar-la i pensar: ¿què faria jo sense la meva filla? Per això us dic a les mamis, que estimeu molt als vostres fills perquè sempre estaran amb vosaltres, mai us abandonaran i sempre podreu comptar amb ells, i ells amb vosaltres.

Marta, mare adolescent

Va ser mare als 19 anys.

Comparteix la nostra causa!

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies, Premi l'enllaç per a més informació. ACCEPTAR

Avís de galetes